Divendres passat vam assistir a la representació del musical “Casi Normales”, al Teatre Barts de Barcelona.
En el meu afany de seguir buscant recursos que també siguin aplicables als espectacles d’il·lusionisme. Seguint aquella regla no escrita, la que diu que ens hem de nodrir de totes les arts per aconseguir que els nostres espectacles siguin millors en molts sentits, avui crònica i anàlisi de “Casi Normales”. Trobaràs la meva anàlisi màgica en requadres com aquest…
L’elenc és fabulós, les veus brillen, la música en directe és impressionant… Dirigit per Luis Romero i amb Abel Garriga a la direcció musical. Amb un llibret de Brian Yorkey (conegut per la coneguda sèrie de televisió “Por 13 Razones”), amb música de Tom Kitt. És un musical guanyador del Pulitzer, de tres premis Tony i amb aval de la crítica internacional.
Protagonitzat, a la versió que es representa al Teatre Barts, per Nina, Nando González, Jana Gómez, Guido Balzaretti, Roger Berruezo, Fabio Arrante.
Els moments de vida universals de “Casi Normales”, que els saps però que t’agrada veure damunt d’un escenari… Com l’irrefutable i inevitable pas del temps, la suposada i irreal perfecció, quan canten “Todo es tan perfecto, nada es real”, o quan veus que tot flueix fins que de cop tot es trenca. O aquella escena poètica, quan la filla canta “Yo quiero volar y haciendo magia desaparecer”, quin text més màgic, no ?. O el moment de lucidesa del personatge que interpreta Nina: “Yo pienso que las personas que piensan que són felices son estúpidas”. O també reflectir de forma redundant les obsessions permanents, arribant a crear el neguit, amb la immersió completa de l’espectador dins l’obra. I alhora és una obra sobre la memòria, la memòria que dóna sentit a la vida i que si no hi és, la vida desapareix, ja no hi ets…
En el gènere musical, on es podria pensar que tot és més frívol, s’hi poden encabir tots els temes, fins i tot els més durs i profunds. Cosa que li dóna molta validesa al gènere. Com quan veiem reflectit el concepte del procés de dol en una cançó ! També hi ha moments de joia, quan perceps que l’amor tot ho pot i que la clau està en no rendir-se i persistir si t’importa aquella persona…
A l’inici, una aparent família “normal” i perfecta, pare, mare, fill i filla… Però només és una il·lusió… En un moment determinat es desvela un dels secrets, vertader fil conductor de l’obra. Aquest moment és impressionant i deixa tothom amb la boca oberta. Et paralitza al teu seient. Si no fos que és un moment cru pels protagonistes, diria que és un moment fabulós en el qual el públic gaudeix molt.
No és una comèdia però té moments còmics que alliberen de la tensió dramàtica.
L’obra també homenatja la música clàssica, Mozart versus el Jazz, “normalitat” versus improvisació, com la vida, que si és ordenada, encasella i si és improvisada, a vegades, col·lapsa…
M’encanten les històries en paral·lel, quan succeeixen dues accions simultànies, dues històries relacionades però, per exemple, amb personatges de diferents generacions. Quan veus que la vinculació és perfecta i quan te n’adones, que, potser, estem condemnats a repetir els mateixos esquemes, un altre dels grans temes de l’obra. Condemna de repetició que pot il·lusionar o desesperar…
Concebre escenes en paral·lel, opino que caldria fer-ho més en els nostres espectacles… Ja s’utilitza en jocs d’ombra… Però, perquè no fer-ho amb dos il·lusionistes ? Que farien el mateix joc en circumstàncies similars ? És una línia d’investigació amb la qual seria interessant aprofundir…
Els moments en paral·lel, també s’utilitzen com a recurs per demostrar el que pensa el personatge, en primer pla, veus el personatge i en un dels nivells, veus l’acció o veus el personatge revivint el seu passat. Un bonic recurs. Tot mil·limetrat com un rellotge, tot perfecte…
“Casi Normales” no és gens tòpica, i això m’agrada, m’agrada que faci pensar l’espectador, que quan tornis cap a casa, reflexionis. És una obra que homogeneïtza la normalitat, demostrant el que ja sabem, que si és difícil, és millor, enfront de la lleugeresa i les històries trivials. Que sí, que també m’agraden, però que a vegades cal arriscar i el guany, potser és major…
Per tant, perquè no arriscar quan concebem els nostres espectacles de màgia teatral ? Perquè limitar-nos a reproduir tòpics i no pensar a anar més enllà i parlar de la vida, del que sent la gent, del que ens fa reflexionar… D’aquesta manera no farem sentir més els nostres espectadors ? No els hi deixarem record per més temps ? No els farem créixer i emocionar-se ? Fem teatre-fusió amb màgia ! Necessitem autors i guionistes que ens ajudin a millorar les nostres obres sobre il·lusionisme !
A l’obra, ens trobem una escenografia vertical, mot ben resolta, unes estructures amb panells movibles, amb els músics a la part superior i diversos nivells que representen la casa dels protagonistes o altres llocs imaginats.
Aquesta és una de les claus que hem d’aprendre, qualsevol recurs, fins i tot sonor, pot indicar que el que veiem és un lloc o altre, amb un petit toc de sirena i els estudiants entrant a escena, una de les habitacions de l’habitatge es transforma en un passadís de l’institut… En aquest cas, ens donen pistes per donar via a la nostra imaginació. I de seguida ho entens. Per tant, cal ajudar a l’espectador a interpretar… Però jo diria que és millor no ser molt explícit, és el cas a l’obra que hem vist, ja que si l’espectador construeix amb la seva ment l’escena, és perfecte ! També podem aprendre, de l’obra en qüestió, que els jocs de llums poden crear els climes escenogràfics idonis…
Hi ha història quan hi ha conflicte. No tot ha de ser fàcil… D’aquesta manera, surts del teatre renovat… És el que vam viure aquella nit al Barts…
La frase que apareix a l’obra i ens dóna pistes de la seva filosofia: “Ser normal no es tan normal, pero ser casi normales no está tan mal”, és una magnífica oda a les imperfeccions…
I segurament no és casual que l’última paraula que diuen els protagonistes és “Luz”, concepte que sorgeix de tant en tant i que és una altra línia argumental. La llum, vertader símbol, en aquest cas, de l’esperança i del fet de seguir vivint… “Casi Normales” és una obra valenta que no deixarà a ningú indiferent…
Mireu el tràiler de l’obra…
https://www.youtube.com/watch?v=mHIy7DEcDY4
Més informació i entrades a: barts.cat
Fins demà, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…
Daniel Arbonés
daniel.cat
www.magia.cat
www.twitter.com/offmagia
www.facebook.com/offmagia
