Anar 4 dies a Londres pot donar per molt…, aquesta serà la tercera setmana que us parlo d’alguna cosa que vaig veure allà.
Mirant la tele de l’hotel vàrem veure uns quants latenights i en un d’ells, els col·laboradors feien unes activitats fora del plató i després les comentaven en directe i el públic n’escollia el preferit. Les activitats eren per exemple: cameres ocultes, uns d’ells feia gràcia: era una parella que feia l’amor a llocs públics, posant en evidència els pobres clients d’un pub, o sobre un cotxe d’un concessionari de cotxes (per cert que aquests van ser els escollits pel públic).
Un d’aquests col·laboradors era un escapista. Un escapista d’anar per casa. Us invito a veure aquest vídeo que he trobat al youtube i que és el que vàrem veure en aquell programa, després us explico més coses:
Doncs, veient aquestes imatges, vaig sentir la mateixa sensació de perill (per les seves pilotetes) que si el tren hagués estat un tren d’alta velocitat de veritat.
Es tracta d’un mag britànic, es diu: Jonathan Goodwin
I en els vídeos que he anat veient, fa actuacions d’anar per casa i sembla que te èxit.
La seva pàgina web em sembla una petita obra d’art, enginyosa, si ho penses, te la mateixa grandesa que la de qualsevol escapista. Jocs fets amb poc mitjans però amb un bon resultat, perquè provoca una emoció similar de perill.
M’agrada i em diverteix l’apartat on mostra els seus futurs objectius, dibuixats amb mà: mireu aquí.
Quan creus en el que fas, no cal tenir pressupostos de gran superproducció, no cal fer desaparèixer avions, ni traspassar muralles xineses, per això des d’aquí vull reivindicar la grandesa de la simplicitat !
Fins la setmana que ve.
