* En referència al dibuix que il·lustra l’article d’avui: “Una gran il·lusió inventada impossible”. Des de fa temps, dibuixar em serveix per plasmar idees màgiques. Segurament s’assembla a moltes il·lustracions màgiques que he vist i no passarà a la història… Però reivindico, des d’aquí, les possibilitats infinites de la creativitat fetes en primera persona. / Daniel Arbonés.
M’agraden molt les Grans Il·lusions Màgiques, he crescut veient els especials de televisió de David Copperfield, que han marcat tota una generació…
Ara bé… Tenim un problema…
Actualment, quan veig grans il·lusions presentades en directe, veig coses que no m’agraden… La música, sempre la mateixa (per exemple “Carmina Burana” o “Piratas del Caribe”, com parodia tan bé Mario López, en el seu número de màgia de prop que ironitza sobre les grans il·lusions), el vestuari no cuidat (cuir i roba que sembla de disfressa de carnaval), la manera d’actuar del mag, mal resolta, els balls de les assistents, maldestres (i a més, molt sovint es manté el clixé sexista), les capses deteriorades… Estic parlant en general… Estic parlant del que he vist massa cops…
Què passa ?
Passa que, segons el meu punt de vista, el format està degenerant… Que s’està tendint a la caricatura… El que veiem a l’escenari no és creïble… El públic creu que el mag s’està jugant la vida a l’escenari, realment ? Cal que l’estètica del cuir predomini ? Cal que tot sigui tan seriós i suggereixi violència ? És creïble tot plegat ? El públic no té un mínim gust estètic ? Clar, si l’acostumem així, potser sí que es conformarà en això… I el públic pensarà que les grans il·lusions només es poden presentar d’aquesta manera, sense el més mínim d’imaginació…
El problema de les grans il·lusions és que el manteniment és costós, que cal un joc de llums adient, que cal una escenografia cuidada… El que passava en els especials per a televisió de David Copperfield és que tot es cuidava al màxim… Llavors, ve el mag amb ambicions de fer el gran show i no pot arribar a tenir tanta infraestructura, tanta col·laboració, tant assessorament màgic, tantes facilitats escèniques i crea un acte pobre, que intenta imitar els grans, però no arriba. El problema és intentar imitar els grans sense tenir els seus mitjans… Cal fer la màgia ajustada a l’entorn que disposem i llavors segur que brilla…
És una llàstima, ja que les grans il·lusions es poden presentar de manera imaginativa, és un àmbit màgic que té moltes possibilitats, si es mima una mica… M’encanten els llibres de màgia que expliquen grans il·lusions, hi ha molts efectes disponibles a la literatura màgica. Però curiosament, la gran majoria d’il·lusionistes que presenten grans il·lusions, sempre fan els mateixos jocs. Repeteixo, no hi ha imaginació, no hi ha ganes ni, potser necessitat d’evolucionar… Es limiten a repetir, repetir, repetir i usualment, no s’esforcen a buscar una presentació diferent, una música que s’arrisqui una mica, assistents que actuïn i no siguin simples floreros…
Cal recordar que a l’època daurada de l’il·lusionisme, les escenografies eren espectaculars, hi havia molts actuants i ballarines a l’escenari. Entenc que avui dia no és fàcil arribar a aquest nivell. Però seria interessant trobar fórmules imaginatives per arribar a fer realitat números màgics grans, de qualitat.
A continuació, alguns vídeos que il·lustren, grans il·lusions presentades dignament. Ara bé, tampoc cal que vingui un il·lusionista i s’ho copiï malament… Calen idees genuïnes i personals, i llavors la màgia guanya i guanyem tots…
David Copperfield… En aquest número, aparentment senzill, tot està coordinat, es repeteixen clixés però es fa amb criteri, la música està ben triada i el resultat és fresc i divertit. Un dels números que prefereixo de l’il·lusionista… Si m’hagués d’inspirar en un número, seria en aquest…
https://www.youtube.com/watch?v=mHthNh3RACs
Ed Alonzo agafa la idea de la desaparició d’un elefant o d’un animal, un clàssic de la màgia i el reconverteix a una fantasiosa desaparició d’un unicorn. M’encanta pensar que en aquest cas, s’obvia el realisme i es planteja la màgia com una il·lusió, fent desaparèixer un animal que no existeix. Això és tractar intel·ligentment l’espectador… L’espectador sap que els unicorns no existeixen, però això no importa, el que és rellevant és el que passa en aquell moment a l’escenari, i tots sabem que el que fa un mag és mentida, a tots els nivells…
https://www.youtube.com/watch?v=Yr0hTdn7xAg
Bertox, Léopoldine i Maxime Delforges van presentar el seu Cubic Act al programa Fool Us de Penn & Teller. A vegades es tracta d’agafar un efecte existent i incorporar-li elements teatrals i escènics… Imaginació !
https://www.youtube.com/watch?v=g1COO_Yd5e4
Magus Utopia, la companyia màgica holandesa, proposa un malson, mesclant fantasia, a partir d’adaptar efectes clàssics màgics…
https://www.youtube.com/watch?v=7gjJLi3yXPE
Fins demà, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…
Daniel Arbonés
daniel.cat
www.magia.cat
www.twitter.com/offmagia
www.facebook.com/offmagia
