Magia Potagia
Ahir vàrem anar a veure l’espectacle Magia Potagia d’en Tamariz.
I senyores i senyors…
En Tamariz és el millor mag del món.
Feia màgia com si res, divertint al personal, als 2 segons de sortir a l’escenari tothom estava rient…, un riure sa, humor amb naturalitat, provocat no se sap ben bé com…, Tamariz és màgia.
Tots els jocs que va fer: impecables, sorprenents… La trucada via mòbil a un familiar i encertar la carta que havia pensat, unes anelles xineses magníficament representades amb l’ajut d’un mag argentí amic seu, unes cartes gegants que sortien de la baralla (ho vaig veure en primera persona, tots els que estàvem a primeres files vàrem col·laborar d’alguna manera…), un partit de ‘futbolín’ on n’encerta el temps i resultat, i un final espectacular: màgia com la que sempre ha fet per la tele, una carta firmada que sempre torna a pujar sobre la baralla (ambiciosa), i el gran joc (que a mi m’agrada molt): la triple coincidència… tot això i molt més, les pissarres, la seva simpatia, sentit de l’humor i bon rotllo…
I molta transparència: deixava examinar tots els objectes, deixant-los que la gent els examinés, aquests objectes anaven transitant entre els assistents àvids de descobrir trampes, mentre ell seguia amb la vertiginosa seqüència de jocs…
Ahir al vespre també ho va dir, quan ell parla de màgia sovint parla que es tracta de fer que els espectadors, per uns instants, tornin a ser nens, tornin a jugar…
L’altre dia vaig dir-li a un amic que en Tamariz per mi és “Déu”…, hi havien molts mags ahir al vespre, entre el públic…
Serà perquè l’hem llegit tantes vegades ?, perquè d’alguna manera aspirem a fer coses com ell ? perquè no ens perdíem cap programa dels que feia ?
Ahir me’n vaig adonar de perquè ens agrada tant: perquè aconsegueix fer-nos somiar a nosaltres també, als mags, que sabem els secrets, també ens fa tornar a ser nens, fa que ens il·lusionem, igual com tots els espectadors.
Vaig anar a que em firmés un llibre seu i fer una foto…, i em vaig quedar tallat (una mica tonto, sí…) i sense saber que dir, però a vegades tampoc cal saber que dir… sobren les paraules…
T’ho dic ara: MUCHAS GRACIAS JUAN, POR HACERNOS SOÑAR!
Fins la setmana que ve.
Daniel
www.offmagia.com
www.magia.cat
