Aquesta setmana, l’artista alemany Johan Lorbee, ha estat presentant la performance Tarzan standing leg en llocs públics a Madrid (dins els actes del Festival d’Escena Contemporánea), aquesta obra consisteix en una levitació enmig dels vianants encuriosits.
Mireu fotos, de la performance en qüestió i algunes altres obres de l’artista:
M’agraden aquestes obres, i hi veig molta màgia… però…
Però el que no m’agrada és que, de la mateixa manera, que ha sortit la notícia del Johan levitant, doncs també s’ha mostrat, en algun mitjà, la solució, el secret de com ho fa…
Ell diu, ho vaig veure per casualitat al programa “España Directo”, que com que no és mag no li importa que se sàpiga el secret, que ell només vol mostrar experiències visuals, bla, bla, bla…
L’alegria i la lleugeresa amb que aquest senyor esbomba que li és igual que la gent sàpiga com ho fa, i tampoc s’amagui quan ho prepara al mig del carrer, em sembla lamentable.
Levita gràcies a unes tècniques que no hauria de desvetllar, i que, en tot cas, són propietat de la societat màgica, en el més ampli sentit del terme, i en aquell precís moment, quan interpreta la seva obra, ell ja en forma part…
Cal ser conscient de la responsabilitat envers tots els mags…
I que si ho expliques estàs perjudicant els il·lusionistes i la màgia… Ja que els secrets son patrimoni de tots els mags…
Així doncs, qui fa un joc de mans, en aquell moment, es converteix automàticament en un mag, i per tant ha de seguir les lleis de la màgia… no explicar els secrets com a ítem principal…
Evidentment, explicar el secret era massa llaminer… en el reportatge en qüestió ("España directo") es va acabar mostrant, obligant a la gent que mirava la pantalla, a saber l’explicació d’aquesta levitació, quan no feia falta…
Veuré una evolució en els mitjans audiovisuals, i en la societat en general (per dir-ho d’alguna manera), quan, enlloc de mostrar secrets, o obligar a veure secrets, es mostri il·lusió… Qui vulgui saber els secrets, que els busqui, i us asseguro que els trobarà… però obligar a saber-los, no hi estic d’acord…
Això també em recorda el que fa certa cadena de tele: encara té els drets d’emissió d’aquell programa del mag emmascarat que explica secrets i segueix emeten aquell nefast programa a les tantes de la matinada , no vull saber el dia, ni l’hora, ni res, és vergonyós…
No ho fem tan fàcil ! Que això és un atracament a la innocència voluntària ! A la que escullen aquelles persones que conscientment i lliurement no volen saber com funciona. Perquè hi ha gent, senyors!, que vol creure que els impossibles son possibles, vol il·lusionar-se tot l’any i no només quan venen els Reis o el Papa Noël, que això sí que, habitualment, la tele ho respecta (segur que trobaríem casos en el que no).
De la mateixa manera que quan una persona fa un joc de mans, ja es converteix, per uns instants en mag, un mitjà de comunicació, quan emet màgia, es converteix, per extensió, també en fabricant de somnis, i per tant, tampoc ha de trencar l’encanteri.
Recordo que fa un temps vaig veure, en un programa de TV francès, com un convidat va dir, parlant de màgia i de secrets: “Jo no vull saber els secrets, només vull que me’ls expliquin uns instants abans de morir”.
Fins la setmana que ve.
Daniel
www.magia.cat
