“Por”

“Por”

“L’assaig s’havia acabat. Li encantava, durant aquella setmana, tenir el teatre a disposició de tota la companyia. Aquell teatre s’havia convertit durant aquells dies en la seva casa. Que bonic viure en un teatre!
Va obrir la porta (que el traslladaria a una altra dimensió… però ell no ho sabia encara).
Aquella porta grinyolava, necessitava oli, pensà ell, però això no el va fer desistir del seu objectiu en aquell moment de felicitat, de sentir-se l’amo del món en aquell teatre, la seva casa…
Era una porta metàl·lica, d’aquelles de cop, va encendre el llum i va anar a buscar corda, els mags sempre juguen amb cordes va pensar ell, mentre la buscava amb la mirada, no sabia on l’havia guardat…
I de cop (com la porta):
Terror.
Por.
Apagada.
Closa.
La porta tancada i tot a les fosques.
Aquella habitació que estava situada just al costat de l’escenari no tenia finestres i el fet d’haver-se quedat sense electricitat va precipitar-ho tot en la penombra.
De cop, tota la felicitat, tots els núvols que el feien caminar, tot va desaparèixer, tota aquella dolça sensació d’eternitat, es van esfumar, de la mateixa manera que ell ho feia a l’escenari cada nit (era el seu número estrella).
Estava perdut.
Calfred a l’esquena.
No trobava l’interruptor.
No recordava que li feia tanta por la foscor. Era la negror o era ell mateix ?
La porta no tenia pany a la part de dins, ell buscava la manera d’obrir-la resseguint el perfil del marc, però no hi havia manera…, hi havia una forma de fer-ho, però no a les fosques.
Les seves habilitats d’escapista, en aquell moment no li servien, els nervis el traïen…
Pànic.
Feia molta estona que hi era. De cop es va tranquil·litzar. Potser no feia tant de temps. Se’n va adonar que en la foscor, el temps s’allarga…
De cop, es va tornar a posar nerviós.
I si ningú obre la porta? I si s’hi queda tota la nit? Algú el trobaria a faltar? Sabrien on buscar-lo?”

Aquesta història real em va passar al Teatre Ateneu de Tàrrega fa uns anys. Al final me’n vaig sortir, no se com. No se si es va encendre el llum o si vaig aconseguir obrir la porta a les palpentes, no ho recordo, no importa…
Al sortir de la "cova" no ho vaig dir a ningú. No se si s'hagués entès l'esgarrifança d'aquells pocs segons (perquè va ser realment molt poca estona), aquella sensació… Suposo que molts d'ells ho descobriran avui, llegint això. Tampoc hagués sabut, en aquell moment, com explicar-ho.

“Obrint aquella porta havia entrat en una altra dimensió que el va fer tocar de peus a terra (ho necessitava), allà fora la vida seguia el seu curs i quan tot s’havia resolt, el seu món havia tornat al seu lloc.”

Fins la setmana que ve.
Daniel
www.magia.cat