Divendres passat vam tenir l’honor d’anar a la Sala Versus a veure Miguel Ángel Gea, dins el marc del cicle Artinaturals…
Els grans il·lusionistes sempre sorprenen… Havia vist Miguel Ángel Gea a Torroella, fent màgia de carrer, l’havia vist en una conferència, l’havia vist fent de jurat superlatiu a un Talent televisiu, havia llegit el seu llibre, l’havia vist a La Seca Espai Brossa fent màgia de saló excel·lent… I divendres, a la Sala Versus, vaig veure un altre Gea, un Gea sublim…
Comença parlant de Joan Brossa, Chema Madoz o del Dadaisme (com a oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme), ens diu que en algun moment de l’espectacle farà màgia poètica, visual…
Ens ofereix un espectacle en cinc blocs, com ens indica en algun moment, una de les múltiples característiques de l’espectacle de Miguel Ángel Gea és que explica les entranyes del seu món conceptual, durant l’actuació… És transparent en els seus plantejaments, una transparència que no és usual en un espectacle d’il·lusionisme…
Manipula monedes, com és ben sabut, diabòlicament bé, és energètic, mescla asos, monedes i una barralla tallada pels espectadors on tot, de cop té sentit… Teletransporta el nom d’una espectadora, ens explica que el seu objectiu és “conseguir el imposible”, ens promet “retos aún más difíciles”, requereix la implicació del públic, ens submergeix en un somni on, per uns moments, veiem els impossibles que pregona, estat oníric, juga amb taps de bolígraf, monedes i petxines a un ritme impossible i frenètic (sí, un altre cop el concepte impossible).
Explica, instrueix els assistents en els clàssics de la màgia, reversiona una carta ambiciosa, explica al públic què és una carta ambiciosa, els espectadors escullen fins a l’infinit, com vol que realitzi l’efecte, “segle XIX, XX o XXI ?”, moments amb petits recorreguts per la història de la màgia, ens interpel·la sobre que l’ “ara i aquí” és l’important, que els que estem a la sala, mai més tornarem a estar junts a la mateixa sala, és transcendent i poètic en les seves paraules…
Té dots d’actor, es converteix en un bruixot que, gràcies a un bastó amb poders màgics, aconsegueix prodigis…
Tot l’espectacle és com un laberint, laberint que construeix amb cartes, en un dels molts jocs imaginatius de la nit… Ens interpel·la en la dublicitat “realitat o fantasia”…
Explica històries d’il·lusionistes, històries a mig camí entre la realitat i el món oníric, com per exemple, “la història del mag que feia només un joc”. Aquest bloc de l’espectacle s’acaba amb tot de cartes en blanc, un molt bon final que ens introdueix en el moment dedicat a l’art visual, que ens ha anunciat a l’inici…
Realitza poemes màgics, absurds, intel·ligents, abstractes, sorprenents, divertits, jocs de paraules i de màgia…
M’encanta el joc de les capses, recursivament bell, del sobre, d’on surt una capsa, d’on surt un sobre, d’on surt una capsa, fins a l’infinit… Una obra d’art… Veient Miguel Ángel Gea en acció, es demostra que l’il·lusionisme és art…
En el següent interessant document de Magia Estudio, parla de la profunditat de la seva màgia…
https://www.youtube.com/watch?v=TRcmtFxhtTg
Fins demà, amb més màgia, aquí, al “Diari d’un Mag”…
Daniel Arbonés
daniel.cat
www.magia.cat
www.twitter.com/offmagia
www.facebook.com/offmagia
